Assetjament moral a la feina
La violència comença amb petites coses, de vegades amb un donar l’esquena subtil que passa desapercebut per tothom menys per qui el rep, d’altres només amb una mirada punxant, per conèixer el grau de feblesa de l’altre, i veure si li aguanten la mirada o li defugen. La persona maltractadora és covarda i insegura. Assetja només a persones que no es veuen capaces de plantar-li cara, i així s’enganya a ella mateixa creient-se poderosa.
La persona que rep aquest tipus d’assetjament, es troba en un estat de tensió i d’angoixa permanents.
Quan la persona maltractadora va obtenint benefici de la seva agressivitat, es va fent forta, i la violència pren un caire més directe, més verbal, més evident. Fins i tot li pot semblar que davant els altres està donant una imatge de seguretat i poder.
És just en aquest moment quan la persona maltractada afegeix a l’angoixa, la por. La seva inseguretat és tan terrible que necessàriament té incidència en el seu rendiment.
Aquesta nova fase d’agressivitat ja no passa desapercebuda, la majoria l’escolta amb orelles sordes i mirades compassives, que no ajuden en absolut si es queden mudes davant l’evidència.
Quan la persona maltractada està tant insegura que s’equivoca constantment, aleshores dubta realment de la seva capacitat i la seva autoestima baixa en picat. És aleshores quan l’angoixa i la por es barregen amb la culpa.
No hi ha res que en un entorn laboral pugui justificar paraules i fets com: “Ets una merdosa”, ”Surt d’aquí trasto“ “vull que et posis a treballar aquí al mig amb l’ordinador davant de tothom, perquè tots puguem veure què coi fas”, “T’empaperaré a tu i a tota la teva família”, “ets imbècil o què?” “Bicho”, “Gorda”, “plora, plora que no serveixes per res més” o “aquest tio és un gandul i un inútil” a esquenes de la víctima però davant de tot el personal incloses les persones que depenen d’ella.
L’assetjament a la feina és cosa de TOTS i TOTES. Les persones que senten expressions d’aquest tipus i es mantenen en silenci, són tan còmplices de la violència com la pròpia persona maltractadora. I les organitzacions que ho permeten i no són contundents davant aquest tipus de fets, també.
La persona maltractada no té prou força i cal que l’ajudem! Tots en som responsables!
Finalment hi ha un tercer actor tan maltractador com el primer, aquella persona que pels motius que siguin fa acusacions i denúncies falses per mobbing, que estigmatitzen a qui és denunciat i desacrediten i perjudiquen a les víctimes reals d’assetjament.
Davant d’aquesta situació, què podem fer els professionals de la salut?
Evidentment no podem creure a cegues tot el que ens diuen. Tampoc no podem denunciar-ho perquè no en som testimonis, i només tenim una versió dels fets, i a més a més estaríem faltant al secret professional. Per altra banda, és infinitament difícil convèncer una persona aterrida que denunciï la situació, i si arribés a fer-ho, per començar li demanen dos testimonis. N’hi acostuma a haver molts, però poquíssims disposats a testificar.
Nosaltres podem diagnosticar l’estat de pànic i defalliment de moltes d’aquestes persones i atribuir aquest estat a la percepció que tenen de la seva situació professional, sense estar completament segurs que aquesta percepció s’ajusti en bona mesura a la realitat.
Què més tenim a les nostres mans?
Només que hi hagi una sola possibilitat que els fets que m’exposen les persones que acudeixen a la meva consulta siguin reals, no vull quedar-me de braços creuats.
De moment l’únic que puc fer és posar-ho de manifest per a sensibilitzar tothom de la gravetat de tot plegat.
Gemma Prats i Molner
Psicòloga Col•legiada 11679
