Malalties autoimmunes, dormint amb l’enemic

Winnie Harlow. Foto_Desigual

Recentment hem vist com les tanques publicitàries i alguns aparadors s’han omplert amb la imatge d’aquesta dona amb uns trets molt particulars. Es tracta de la model canadenca Winnie Harlow de només 20 anys, i que és la imatge de la campanya Say Something Nice de la firma de moda Desigual.

El que la fa diferent és evident: una pell coberta de taques blanques a causa del vitiligen, una malaltia de la pell que es caracteritza per l’aparició progressiva d’àrees sense pigment com a conseqüència de la destrucció dels melanòcits, les cèl·lules que fabriquen la melanina.

Tot i que sembla que hi ha un factor genètic que predisposa a desenvolupar-la, la causa de la malaltia, és desconeguda. La hipòtesi més acceptada és que es tracta d’un trastorn autoimmune, un grup que engloba més de 80 tipus de malalties diferents però que algunes tenen símptomes similars. Aquests trastorns autoimmunes poden classificar-se de forma general en dues grans categories: Malalties autoimmunes sistèmiques que són aquelles que afecten a més d’un òrgan o teixit, i les localitzades que afecten un de sol.

QUÈ ÉS UNA MALALTIA AUTOIMMUNE?

El sistema immunitari, concretament els glòbuls blancs, contribueixen a protegir el nostre cos de les agressions de substàncies nocives com els virus, bacteris, toxines i altres agents externs. Com a resposta a aquestes agressions, el sistema immunitari produeix anticossos que ens defensen contra els antígens destruint les substàncies nocives.
Però aquest procés normal, està alterat en les persones que pateixen un trastorn autoimmune, de tal manera que l’organisme desenvolupa una resposta immune inadequada i exagerada contra el propi cos atacant les cèl·lules d’alguns òrgans i teixits. Es desconeix perquè ho fa, però sembla que el sistema immunitari deixa de reconèixer alguns teixits com a propis creant auto-anticossos que els ataquen, de forma selectiva, produint una inflamació, lesió i destrucció de cèl·lules sanes que acaba desencadenant en la malaltia.
Perquè es doni aquest procés, a part de tenir una predisposició genètica, cal que coexisteixin factors ambientals que actuaran com un interruptor que activarà el sistema immunitari. Aquests factors ambientals poden ser des d’infeccions per virus o bacteris, exposició a agents químics, reacció a alguns fàrmacs, factors hormonals o situacions emocionals adverses entre d’altres.

COM AFECTEN LES MALALTIES AUTOIMMUNES A LA SALUT?

No es coneixen del tot els mecanismes que produeixen aquesta alteració, però l’impacte sobre la salut d’aquest grup ampli de malalties, és molt divers en funció de l’òrgan diana afectat. En l’Esclerosi múltiple, per exemple, la reacció autoimmune està dirigida cap a les baines de mielina de les neurones que acaba produint una inflamació del sistema nerviós central. En la malaltia de Crhon la inflamació es produeix al budell i en el Lupus Eritematós Sistèmic afecta de forma selectiva a òrgans i teixits diferents, en persones amb la mateixa malaltia.
En alguns casos, la lesió produïda per la malaltia autoimmune, pot ser permanent, com en el cas de la Diabetis mellitus tipus 1, en què hi ha una destrucció de les cèl·lules del pàncrees responsables de la producció d’insulina.

EXISTEIX UN TRACTAMENT PER A TOTES LES MALALTIES AUTOIMMUNES?

Les malalties autoimmunes són freqüentment cròniques, i requereixen un control i una assistència per tota la vida. Actualment molt poques malalties autoimmunes tenen cura i no totes responen positivament amb el tractament, tot i que en molts casos, les persones afectades poden tenir una vida normal amb assistència adequada.
El tractament depèn de la malaltia, però sol anar encaminat a reduir la inflamació. És freqüent la prescripció de corticoides, fàrmacs immunosupressors i teràpies biològiques.
Les noves tendències en l’abordatge i tractament posen l’èmfasi en descobrir mecanismes comuns en els més de 80 tipus que formen aquest grup de malalties i en la recerca d’un tractament que les pugui combatre de forma conjunta, en lloc de fer-ho de forma individualitzada.

LES MALALTIES AUTOIMMUNES VISIBLES

Dins aquest gran nombre de malalties, les que afecten la pell, solen comportar poques complicacions, excepte algunes com l’escleroderma que pot comprometre vasos sanguinis, músculs i òrgans interns.

VITILIGEN
En general, les MA dèrmiques produeixen un gran impacte sobre la pròpia imatge. Aquest és el cas del vitiligen, que es fa visible transformant la pell en un mapa de taques blanques. En el cas de la model de la fotografia, la bellesa i l’exotisme junt amb una alta dosi de superació personal, han fet que pugui sortir reforçada d’una afectació que, com ella mateixa ha explicat, fa uns anys va ser motiu de burles i humiliacions per part d’algunes persones del seu entorn. El vitiligen afecta l’1% de la població mundial i el tractament és un repte per als professionals, ja que no tots són adequats per a totes les persones afectades. A més, molts d’aquests tractaments poden tenir efectes secundaris no desitjats i de vegades amb resultats no gaire satisfactoris.
El pronòstic és impredictible. Algunes de les àrees poden recuperar la seva pigmentació però també poden aparèixer noves àrees afectades. Aquesta manca de pigment fa que augmenti el risc de cremades per exposició solar, ja que les àrees despigmentades queden desprotegides i es cremen amb més facilitat. Aquest fet, podria incrementar també, el risc a desenvolupar alguns tipus de càncer de pell.

ALOPÈCIA AREATA (AA)
En el cas de l’alopècia areata, el sistema immunitari ataca el fol·licle pilós produint zones totalment despoblades de pèl en forma de pegats. La seva afectació pot ser per la pèrdua de pèl d’algunes zones del cap (Alopècia areata), de tot el pèl del cuir cabellut (Alopècia total) o de tot el pèl del cos (Alopècia universal). Afecta aproximadament entre l’1 i el 2% de la població mundial tant en homes com dones de qualsevol edat.
La pèrdua de cabell sol ser l’únic símptoma, tot i que algunes persones també poden notar una sensació de cremor o picor de les àrees afectades.
L’alopècia areata és una malaltia molt impredictible i cíclica. La recuperació del cabell pot ser espontània o que no es torni a recuperar mai i el curs de la malaltia és diferent en cada persona. Hi ha casos d’afectats d’alopècia universal que sense seguir cap mena de tractament farmacològic han recuperat total o parcialment i de forma espontània part o la totalitat del cabell i d’altres que presentaven signes de recuperació. tornen a recaure al cap d’uns anys.
Tot i que les persones amb AA solen tenir una bona salut, en l’alopècia universal poden produir-se algunes molèsties i complicacions degudes a la pèrdua de pèl a zones concretes: la pèrdua del pèl de les foses nasals implica la destrucció d’una de les barreres primàries del sistema immune que actua com a tanca defensiva contra patògens ambientals com fongs, espores i gèrmens. L’absència de pestanyes produeix molèsties i major risc d’infeccions oculars per estar desprotegits i exposats a pols i partícules de l’aire. La pèrdua de les celles fa que la transpiració gotegi directament sobre els ulls interferint en algunes activitats diàries, i la pèrdua del cabell requereix una protecció per l’alt risc de cremades pel sol.

PSORIASIS
Es tracta d’una malaltia inflamatòria que es manifesta clínicament a la pell però que afecta a altres parts de l’organisme. En condicions normals, la majoria de les cèl·lules de la pell es divideixen i substitueixen aproximadament un cop al mes. A mesura que apareixen noves cèl·lules, les velles de la superfície es moren i es desprenen. Aquest procés que en una persona sana amb prou feines es nota, en els afectats per psoriasi, les cèl·lules de la pell de les zones afectades es reprodueixen aproximadament cada 3 – 6 dies. Com a resultat, augmenta de forma desmesurada el nombre de cèl·lules provocant l’acumulació de cèl·lules mortes i donant lloc a una lesió escamosa en forma de pegats que en alguns casos poden arribar a sagnar. Aquesta malaltia pot anar acompanyada de dolor articular i canvis a les ungles així com de caspa abundant.
Les complicacions de la malaltia poden ser articulars (artritis psoriàsica) o sobre infeccions de les lesions cutànies.
A més la psoriasi està relacionada amb un augment del risc a desenvolupar malalties cardiovasculars, obesitat, diabetis tipus 2 i depressió.
Aquesta malaltia té també un impacte emocional i psicològic donat que moltes persones afectades se senten estigmatitzades a causa de l’aspecte de la seva pell.

IMPACTE PSICOSOCIAL

Donada la importància que es dóna actualment a la imatge física i a l’estètica, les malalties autoimmunes “visibles” poden provocar, en alguns casos, que els afectats es vegin sotmesos al rebuig social vinculat a estereotips negatius com per exemple, una persona amb un aspecte físic diferent al que s’hauria de considerar “normal, pot no ser acceptada per a treballar en algunes feines que impliquen el tracte amb el públic. A més, quan el canvi físic es produeix de forma ràpida, implicarà també un esforç personal important per tal de reconstruir la pròpia imatge per arribar a acceptar el nou jo.

Moltes vegades, aquest tipus de malalties han associades de forma generalitzada amb factors emocionals i  vinculades exclusivament a trastorns produïts per l’estrès. Aquesta visió focalitzada en un motiu psicològic, és també la raó mateixa de l’estigma social que pateixen els afectats, que a ulls de la societat es presenten com a persones amb un caràcter més feble o amb pocs recursos emocionals per afrontar de forma saludable la pressió de l’alt ritme de vida laboral i les responsabilitats.
Si bé és cert que l’estrès pot empitjorar o accelerar alguns processos actuant com a desencadenant, els canvis físics, les alteracions estètiques i la frustració per no trobar una resposta i un tractament eficaç solen ser viscuts amb cert nivell d’estrès. En definitiva, es el peix que es mossega la cua: l’estrès provocat per la malaltia pot contribuir també al seu agreujament i permanència.

Tot i així, els estudis indiquen que per desenvolupar un trastorn autoimmune cal que es produeixin de forma simultània la combinació de diferents factors genètics de susceptibilitat i factors ambientals que provoquin una alteració de la regulació del sistema immunitari.

El cas de Winnie Harlow que va ser rebutjada a càstings pel seu aspecte, ha trencat tots els cànons de bellesa establerts i ha fet que es converteixi en una ferma ambaixadora per a la normalització de les malalties autoimmunes.

Marta Prats
Infermera