Com gestionar les malalties cròniques dels treballadors?

Les malalties cròniques (MC), son sense dubte el gran repte de la sanitat en el present i en el futur. Uns hàbits poc saludables, associats a una major esperança de vida per els avenços mèdics i la tecnificació de la medicina, comporten que cada vegada hi hagi una major prevalença d’aquestes malalties.
Saber gestionar aquesta nova realitat, és tasca de tots: Els professionals de la salut, hem d’implicar-nos al màxim amb les persones per transmetre tot el nostre coneixement i empoderar-les perquè facin una bona gestió dels factors de risc i de la malaltia establerta. Les administracions publiques i privades, han de crear polítiques d’abordatge, no només un cop ja s’ha diagnosticat la malaltia, sinó apostant per programes de prevenció. La MC és silenciosa, i apareix sense avisar. Per tant, és de sentit comú, que abans de promoure la salut i hàbits de vida als adults, sumem esforços també per fomentar la salut des de l’edat infantil. Com deia, la MC és el gran repte, però el problema no és nou, sinó que ve de lluny. Si fa 30 anys s’haguessin creat programes transversals de promoció de la salut a l’escola, ara tindríem adults més sans i probablement la incidència de la MC deguda a un estil de vida poc saludable, seria menor.

Les empreses, en part, mesuren el seu rendiment per la capacitat productiva dels seus treballadors, i saben que quan apareix la malaltia, aquesta tindrà un impacte, en major o menor mesura, sobre la seva productivitat.
Saber prevenir-ho és clau, però més important encara és saber gestionar-ho.

Vaig tenir una pacient que als 37 anys va ser diagnosticada de càncer de mama. En aquell moment, l’equip del servei de l’Hospital on jo treballava com infermera, estàvem immersos en un programa per millorar l’atenció al pacient oncològic, i una de les tasques que realitzàvem era avaluar l’impacte de la malaltia en la seva vida i què preocupava més a cada pacient sobre la seva salut davant del primer diagnòstic. Aquella pacient en concret, tenia una por terrible a ser despatxada pels seus caps. Eren els primers anys de la crisi, i el fet de perdre la feina, l’angoixava especialment.
Durant els aproximadament 8 mesos que va durar el tractament més agressiu amb quimioteràpia i Radioteràpia, va amagar la seva malaltia a l’empresa on treballava i als seus companys de feinal. Els canvis fiscs evidents i inevitables pels efectes secundaris de la quimioteràpia, els va ocultar amb una pròtesi capil•lar i programava les visites i les sessions del tractament de manera que  interferissin mínimament en la seva jornada laboral.
Aquella persona, no només va haver de batallar amb una malaltia tant cruenta i despòtica com el càncer, sinó que també va haver de viure sota la pressió que no se’n assabentessin a la feina.
Superat el càncer, i havent acabat e tractament i recuperat la seva quotidianitat i el seu aspecte físic, va poder baixar la guàrdia i assistir amb normalitat a la feina, però va ser aleshores, que tot l’estrès d’aquella situació viscuda, va passar-li factura i el seu estat d’ànim va caure en picat.
Crec fermament, i és una opinió subjectiva, però infundada per la meva experiència de 20 anys treballant en l’atenció hospitalària amb persones amb problemes de salut, que aquesta pacient hauria viscut de forma molt més saludable el seu procés oncològic si hagués pogut tenir un acompanyament en aquest procés per part de l’empresa on treballava. I no és que l’empresa no li oferís, sinó que l’empresa ni tant sols a dia d’avui, sap que l’Ana és una persona que ha superat un càncer de mama.
On vull arribar amb tot això? Actualment treballo per la promoció de la salut a l’entorn escolar i empresarial. Veig necessari i urgent la implementació de programes de salut i prevenció en aquests entorns per millorar la salut de les persones en el futur. Però malauradament, el cos humà no és una màquina perfecte, i per molt que tinguem uns bon hàbits de salut,  la MC és multifactorial, i inevitablement hi ha persones que acabaran desenvolupant-la. Saber gestionar i vetllar per la salut dels afectats, no és només una qüestió de responsabilitat social, sinó necessari per la sostenibilitat del sistema sanitari.

L’envelliment de la població, també afectarà a l’envelliment de les empreses, i aquestes, han de preveure la nova realitat que se’ls plantejarà en un futur no gaire llunyà. Fa poc llegia un article al diari El Pais titulat “Las canas revolucionan la economia española”on es feia una reflexió sobre l’envelliment de la població degut a l’augment de l’esperança de vida i la caiguda de la natalitat. Antonio Abellán García, investigador del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) comentava que “A partir de 2023, el proceso de envejecimiento del país se acelerará porque comienza la jubilación del baby boom. La Sociedad a la que vamos será muy diferente, y, por eso, las empresas y la propia economía tendrán que adaptarse.”
En el mateix article Enrique Alcat, professor de IE Business School comentava “hacerse mayor es la base de la existencia humana y una oportunidad única para mezclar la energía de los jóvenes y la sabiduría de los adultos mayores. (…) Es inadmisible acabar con la vida laboral de una persona a los 55 años”

Per tant, entenem que la població de l’empresa també envellirà, i tot i que l’EC té factors de risc modificables relacionats amb l’estil de vida i que és urgent, necessari i sostenible abordar-los, hi ha altres factors com l’edat o la càrrega genètica que no ho són. Crec que les empreses no només han d’implementar programes de prevenció, sinó també de gestió de les malalties dels seus treballadors, i no només donant resposta als accidents laborals mitjançant els departaments de prevenció de riscos o atenent a situacions concretes des dels departaments de salut laboral, sinó mitjançant estratègies transversals que aportin a cada persona les eines per a una gestió eficient de la MC i habilitats per a la vida diària amb la malaltia silenciosa.

Les infermeres, els metges, i en definitiva els professionals de la salut que treballem en l’atenció clínica de les persones, coneixem molt bé quines són les seves necessitats i quines eines les empoderen per l’autocura de la salut. Si tenim persones apoderades, tindrem empleats més autònoms, competents i motivats en la gestió de la pròpia malaltia, i l’empresa, en definitiva, sortirà beneficiada. Les fórmules hi son, només cal aturar-se i pensar com.

Marta Prats Molner
Directora de Nútrim
Infermera i Diplomada en Salut Comunitària
@mpmolner