Estrès o no estrès, aquesta és la qüestió

Si féssim un balanç anual de com hem gestionat el nostre estrès, igual que fem la declaració de renda cada mes de juny, probablement ens sorprendria l’elevada quantitat d’impostos que la nostra salut hauria de pagar.
El ritme de la nostra vida és tan ràpid, que amb prou feines ens permet gaudir-ne.
Les “últimes” tecnologies en la comunicació es converteixen en “penúltimes” al matí següent. Gràcies a elles, accedim a la informació i podem connectar-nos de forma global, sense barreres ni fronteres. Ho fem des de casa, a la feina, en centres d’ensenyament, passejant, durant el temps d’oci i, en algunes ocasions, en hores de son.
Aquest indiscutible avanç tecnològic forma part del nostre dia a dia, i no ens imaginem la vida sense la seva existència. No obstant, quan s’estableix una relació amb alguna cosa o algú es crea una dependència, la qual és aconsellable controlar per mantenir el nostre equilibri. Tots hem patit, en major o menor grau, l’estrès que comporta perdre l’estabilitat.

No és infreqüent observar determinades escenes quotidianes en què la dependència a aquestes modernes tecnologies és més que evident: amics reunits parlant més a través dels seus respectius mòbils que entre ells mateixos, persones degustant un esmorzar sense deixar de teclejar el seu portàtil, sentir, sense voler escoltar, converses alienes amb mòbils en el transport públic, etc. Paradoxalment, aquesta connexió sense interrupcions ens aïlla, i el fet de no desconnectar ens estressa.
Afortunadament, la naturalesa és sàvia i el nostre organisme té els mecanismes de defensa necessaris per combatre l’estrès, encara que no són il ·limitats.
Un d’aquests mecanismes és la producció de “Cortisol”, substància fabricada en el ronyó, concretament en la glàndula suprarenal, i coneguda pel nom de “L’Hormona de l’Estrès”.
La principal missió del cortisol és proporcionar energia extra per afrontar situacions d’emergència i poder superar-les. És a dir, quan ens enfrontem a condicions adverses, el cervell envia un senyal d’alarma i el nostre organisme produeix més cortisol per restablir l’equilibri. Un cop resolt l’estrès puntual, la quantitat de cortisol disminueix fins a nivells normals. No obstant això, davant un escenari d’estrès prolongat la quantitat elevada del cortisol es manté, ocasionant importants canvis en el nostre cos, com ara: augment del sucre en sang, activació del metabolisme, disminució de la formació de massa òssia i reducció del sistema immunològic (baixen les defenses). En resum, el cortisol en la seva justa mesura ens ajuda a resoldre problemes, però en excés ens els crea.

El més convenient, per tant, seria minimitzar al màxim les circumstàncies que influeixen negativament en el nostre estat d’ànim, aquelles que anys enrere ens feien exclamar: “Estic una mica nerviós”, i que ara hem substituït per: “Estic molt aclaparat”.
Potser, si William Shakespeare hagués nascut en la nostra època, la cèlebre frase de Hamlet ja no seria: “To be or not to be”, sinó “Stress or not stress, that is the question”.

Mari Carmen Salvador
Llicenciada en Biologia
Educadora en el Sector Salut